Imatge Neus Crisol Milian
Francesc Parcerisas: “L’interès per alguns autors catalans traduïts és viu”
per Neus Crisol Milian - Thursday, 9 July 2015, 14:20
 

Francesc Parcerisas (Begues, 1944) és poeta, traductor, crític literari i professor de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2015 ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura. És doctor en Teoria de la Traducció i des del març fins al juny ha ocupat la Càtedra Joan Coromines d’Estudis Catalans a la Universitat de Chicago. Hi ha impartit el curs ‘Gained in Translation: Translations, Literature, Languages’ per a estudiants de postgrau.

Què significa per a vostè haver ocupat la Càtedra Joan Coromines a la Universitat de Chicago?

Per als catalans la Càtedra Joan Coromines és un orgull perquè recorda i honora un nom il·lustríssim de les nostres lletres, que va passar més de 20 anys a la U. de Chicago, on va enllestir el famós Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. Però, a més, aquest record especial va lligat al fet que la U. de Chicago, molt prestigiosa als EEUU, hagi estat capaç de fomentar aquest record del professor Coromines a través de la càtedra.

Què destacaria de la manera de fer en una universitat nord-americana com la de Chicago –en comparació amb les universitats catalanes?

Crec que el funcionament de les universitat privades americanes i el de les universitats públiques catalanes no té absolutament res a veure. Són models molt distants, i segurament oposats. L’accés a la universitat, i els estudis universitaris, no representen la mateixa cosa. Als EEUU, accedir a una universitat com la de Chicago és gairebé un privilegi –un privilegi que costa 40.000 $ de matrícula cada any! Els alumnes sovint confegeixen la seva titulació, amb un major i molta optativitat, però amb una gamma per triar molt àmplia. També és cert que gairebé tots els alumnes que acaben ja tenen aparaulada una feina (una feina digna, que els permetrà viure). La U. de Chicago és una universitat rica, amb laboratoris, beques, cursos de doctorat (amb beques de 6 anys per als doctorands) i bones biblioteques. Una anècdota: a la biblioteca (més de 4 milions de volums) et diuen que si no trobes un llibre, que el demanis i te’l compraran; no han de patir pel pressupost.

Quants alumnes tenia?

Tenia 9 alumnes, una xifra habitual, tirant a alta, per a un curs optatiu i per a molts altres cursos. Només en alguns cursos generals hi ha, posem per cas, una trentena d’alumnes. Però és habitual tenir assignatures amb cinc o sis estudiants. A més els professors ofereixen les assignatures que ells volen fer, no hi ha la cotilla de l’obligatorietat total dels programes que existeix a Catalunya.

N’hi havia de totes les nacionalitats o principalment eren nord-americans?

Tots els alumnes eren nord-americans, llevat d’un alumne espanyol que estudia el doctorat a la U. de Chicago. El curs era un curs sobre traducció –‘Gained in Translation’–, en anglès, i hi havia estudiants de Creative Writing, de Sociologia, d’Econòmiques, de Periodisme, de Biologia, i d’Espanyol. A més n’hi havia de doctorat, de quart curs (últim any), de primer, i de tercer –una barreja a la qual no estem acostumats i que exigeix molta flexibilitat a l’hora d’explicar i d’exigir un nivell.

Què és el que més els interessava del curs?

Diria que els van sorprendre –com, de fet, sorprenen aquí–  alguns aspectes importants de la traducció: l’asimetria de les llengües en joc, les traduccions de la literatura popular (que ningú no sol tenir en compte: novel·la romàntica, negra, etc.), el fenomen de l’aparició del llibre de butxaca i la traducció, el paper dels traductors i intèrprets en situacions de violència (des dels intèrprets d’Hernán Cortés fins a la guerra de l’Iraq), el colonialisme i la traducció, la resistència a la traducció, etc. Són temes dels quals normalment no se’n parla però que haurien de figurar en qualsevol història general de la literatura. Els alumnes estaven contents d’haver descobert coses noves en què mai no havien pensat.

Ha servit per estimular alguns estudiants a voler traduir literatura catalana?

No directament, però l’interès per alguns autors catalans traduïts és viu. Una estudiant va traduir l’inici de Joc brut de M. de Pedrolo a l’anglès a partir de la versió castellana, i era una traducció molt bona. Un altre estudiant es va entusiasmar amb la traducció de Peter Bush d’El quadern gris de Josep Pla i va escriure una dissertació planiana...No eren estudiants de filologia, però confio que alguna cosa els haurà quedat.

I vostè, què n’ha après de l’experiència?

Que cada lloc demana un enfocament nou. La universitat americana sembla més apta perquè els alumnes facin exposicions i comentaris, amb independència del nivell intel·lectual de les preguntes o del coneixement de la matèria. L’actitud personal, la participació, és la cosa més important. Aquí, l’estudiant que no sap una cosa, calla i es queda en el seu raconet, no vol fer el ridícul; allà tothom pot –i ha de– dir la seva. Jo no diria que els estudiants són millors ni pitjors, però els sistemes certament no s’assemblen de res.

Font: Comunicació, IRL