Andreu Bosch
Cinema infantil en català, la croada continua a l'estiu
per Andreu Bosch - Monday, 13 September 2010, 11:50
 
Fa pocs mesos vaig pronunciar una conferència a la Universitat Ca' Foscari de Venècia, als estudiants de català i d'espanyol del professor Patrizio Rigobon (Premi Pompeu Fabra 2009 a la projecció exterior del català). El títol de la xerrada era "Il catalano di fronte al plurilinguismo in Spagna e in Europa".

Acabada la conferència, els estudiants van obrir el debat amb preguntes i reflexions. Una estudiant demanava per què quan va ser estudiant d’Erasmus a Barcelona va notar una certa hostilitat entre els universitaris catalanoparlants en classes amb estudiants estrangers quant a la tria de la llengua d'impartició per part del professorat. És quan vaig aprofitar per parlar dels serveis linguístics de les universitats dels territoris de parla catalana que garanteixen cursos d'acollida lingüística, al marge que també des de l'Institut Ramon Llull hi ha la possibilitat de subvencionar cursos de preacollida en origen en universitats estrangeres. I que en qualsevol cas, era una qüestió de drets individuals, més enllà de la política lingüística de cada universitat. Una segona estudiant va lloar precisament aquestes eines i recursos que s'ofereixen en aquest sentit per acollir estudiants i instruir-los en català, perquè l'havien ajudat a integrar-s'hi.

Tot d'una, en parlar de drets lingüístics dels catalanoparlants, els vaig comentar dues realitats. Una, que des de ben petit havia hagut de lluitar socialment per la defensa d'aquests drets al meu país, i que resultava un exercici francament esgotador, creixentment esgotador (de fet, tinc ganes de deixar de ser nacionalista o l'ista de torn per ser simplement nacional, com ells, italians). També vaig haver de referir-me a la "via andorrana" com la possibilitat més probable a mitjà termini per tal que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea, quan aquest estat esdevingui, arribat el cas, membre associat o membre integrant. Perquè difícilment el català seria oficial a la Unió Europea quan al Senat o al Congrés de Diputats no gaudeix d'aquest estatus (tret del dia regional de les autonomies al Senat...).

I finalment vaig passar a parlar del cinema. Ai, las! Encara hi ha qui titlla d'imposició la llei del cinema en català del conseller Tresserras i del govern català, en defensa del fal·laç liberalisme econòmic i lingüístic. Els vaig parlar de l'actitud reaccionària de les "majors" cinematogràfiques i d'empresaris de sales d'exposició. I els vaig dir quina era la realitat a Catalunya: les meves filles fins ara no han tingut la possibilitat de veure cinema infantil en català en 3D, i amb prou feines pel·lícules doblades en català. Som de Teià, al Maresme, i per veure cinema en català o anem a una saleta del Lauren Gràcia a Barcelona o ens n'anem d'excursió a Girona, on sempre en trobem alguna en català: als cinemes Albèniz o als Ocine (al cinema La Calàndria del Masnou, per exemple, el català és una llengua vergonyosament inexistent!). Per la meva família, els cinemes de Girona són l'única via per a una vida normaleta en català. Però alerta, mai en 3D! Perquè aquesta és una tecnologia imposadament exclusiva per al castellà... I a mi em toca explicar a les meves filles que elles, desgraciadetes catalanoparlants, no hi tenen dret; l'alternativa és abaixar la guàrdia i anar a veure en 3D "Shrek, feliços per sempre" (quina altra ironia...) o "Toy Story 3" en castellà. Doncs, no! Intento fer entendre a les meves filles que hauran de lluitar també elles per fer-se respectar els drets lingüístics. No és fàcil ni còmode, us ho ben asseguro... I ja no parlem del cinema per a adults, perquè a casa ja havíem renunciat a anar al cinema en català i anar només a versions originals.

Sort que la llei del cinema ens obre un panorama que crèiem perdut, una llei valenta políticament que simplement vol garantir drets lingüístics al 50% (amb doblatge o amb subtítols).

(Article d’opinió publicat a El Punt el 16 d’agost de 2010.)