Imatge Neus Crisol Milian
Stewart King: "Vaig aprendre a pronunciar bé el català escoltant Llach"
per Neus Crisol Milian - Tuesday, 13 April 2010, 15:00
 

http://www.naciodigital.cat/noticia/14593/stewart/king/vaig/aprendre/pronunciar/catala/escoltant/llach

Declaracions a Nació Digital del professor hispanista i catalanòfil de la Monash University de Melbourne, a Austràlia

(Entrevista de M. A. F.)
El passat mes de febrer es va celebrar a Auckland, capital de Nova Zelanda, el congrés Historical Crossroads. Spain from the Second Republic to the 21st Century. (Entrecreuament històrics. Espanya desde la Segona Republica al segle XXI ) que reunia hispanistes procedents de tot el món del camp de la història, la filosofia, la literatura i la sociologia.

El que més cridava l'atenció és que es va parlar molt de Catalunya en les diferents ponències i els posteriors col·loquis, sobretot del fet polític, la Constitució, l'Estatut, els referèndums... El nostre petit país continua essent una referència continua, fins i tot una obsessió per a hispanistes i no hispanistes.

Un dels participants va ser el doctor Stewart King, professor de la Monash University de Melbourne, Austràlia, que va presentar  la ponència: "Digesting Frankfurt: Rethinking Catalan Literary History".  King és professor titular d’Estudis Espanyols i Catalans a la Monash University. Hi treballa des que va acabar  la seva tesi doctoral a Latrobe University, fa onze anys. Ensenya cursos de llengua, cultura i literatura espanyola. De vegades, dóna classes extracurriculars de català a alumnes interessats i  que esperen poder oferir unes matèries de català d’aquí dos anys.

Explicar la realitat cultural i lingüística de l’Estat espanyol és una part important de la seva feina. Així que ens explica que sempre posa èmfasi en la situació cultural catalana a les seves classes. Per exemple, quan imparteix assignatures de literatura, sempre inclou obres d’autors catalans, com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Quim Monzó i, més recent, Teresa Solana.

King assenyala que la seva investigació es centra en dues àrees principals. Primer, treballa i publica sobre qüestions de la identitat catalana a la literatura de Catalunya; específicament, intenta analitzar la cultura catalana a la llum dels estudis postcolonials. És a dir, l’interessa explorar la manera en la qual Catalunya ha patit un tipus de colonialisme espanyol, basat en la cultura i llengua castellanes, i com els catalans -mitjançant diversos productes culturals– rebutgen aquest colonialisme. Aquest és el tema de la seva tesi, que va publicar amb el títol "Escribir la catalanidad. Lengua e identidades culturales en la narrativa contemporánea de Cataluña" (Londres: Támesis, 2005).

També ha publicat força sobre la literatura dels catalans com Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, i altres que han publicat en castellà. Sobre aquest tema ha editat el llibre "La cultura catalana de expresión castellana" (Kassel: Reichenberger, 2005).

El seu segon camp d’investigació és la literatura popular, i en especial el gènere criminal. Ara està preparant un llibre sobre la relació entre identitat nacional i gènere negre.

- A què es deu el seu interès per Catalunya?

- Quan vaig començar a aprendre castellà fa anys, vaig descobrir que els meus amics “espanyols” a Melbourne eren en realitat catalans, i quan els preguntava sobre Espanya, em deien “Sobre Espanya no ho sabem, però a Catalunya…”. Com que no sabia què era Catalunya, els preguntava sobre la història, la llengua, etc. Catalunya em semblava interessant i, per a un australià, força exòtica. Quan vaig cursar la carrera de Filologia, hi havia un molt distingit catalanista, el professor Robert Archer, especialista en Ausiàs March, que impartia classes de llengua i literatura catalanes. Vaig fer un parell de cursos que m’encantaven. També vaig visitar Barcelona i d’altres llocs de l’àrea lingüística catalana, i la vida allí vaig trobar-la fascinant.

- Quant temps ha viscut a Catalunya?

- En total, en diverses visites d’entre un mes i vuit o nou mesos, hi he viscut  uns tres o quatre anys. Intento anar-hi cada any, però Austràlia és força lluny i, de vegades, per feina, he d’anar a altres llocs.

- Parla perfectament el català... Li pregunten com s'ho ha fet?


- Tenia bons professors: Robert Archer i, més tard, hi havia una lectora de català d’orígen basc, Izaskun Arretxe Irigoien, que era una excel·lent professora. Encara som bons amics. A més a més, vaig aprendre a pronunciar el català amb Lluís Llach. No personalment, és clar! Robert Archer em va donar un disc de Llach amb la lletra de les cançons, i mentre escoltava, jo llegia les paraules i corregia la meva pronunciació.

- Em comentava que persones d'Espanya no entenien que el parlés...

- Quan viatjo per Espanya, sovint haig de justificar el meu interès en el català i la cultura catalana. I no ho entenen. Una vegada, uns amics d’uns amics em preguntaven si tenia un problema a Catalunya, donat que tothom hi parla català. “No –els deia–, cap problema. Parlo català.” La seva resposta em va sorprendre moltíssim. Van dir textualment: “Estos catalanes son la hostia. Tú vienes a España a aprender español y te obligan a hablar catalán”. Aquests amics es van sorprendre també quan els vaig dir que vaig aprendre el català a Austràlia i que els catalans no m’han obligat a fer res.

- Des de Catalunya costa de creure que des d'Austràlia es conegui la situació catalana...  però realment es coneix?

- No, els australians, per molt que viatgem, no sabem gaire sobre la situació catalana. Dit això, noto que cada any hi ha més alumnes del primer any que saben de l’existència de la llengua catalana i que no tots els catalans s’identifiquen com a espanyols.

- Barcelona i la resta de Catalunya, creu que són dos ens diferents?

- Sempre hi ha una diferència entre les grans ciutats i el camp o les ciutats petites. Això passa a Austràlia també, però no diria pas que siguin dos ens diferents.

- Com veu l'estat de la literatura catalana avui?

- Hi ha escriptors catalans excel•lents, però el problema és, com sempre, el nombre de lectors.

- Els escriptors en llengua castellana que han nascut o viuen a Catalunya, creu que formen part de la literatura catalana?

- Jo crec que sí. En la meva opinió, la literatura nacional és el conjunt de la literatura produïda per tots els ciutadans del país. Si pensem que Catalunya ha sofert un tipus d’imperialisme espanyol, aquests escriptors són en part víctimes d’aquesta política. És cert que hi havia escriptors, sobre tot als anys quaranta com Ignacio Agustí i José María Gironella, que combregaven amb el règim franquista, però no es pot incloure tots els catalans que escriuen en castellà com la prova magnífica de la colonització espanyola, com deia Maria Aurèlia Capmany. Si hom estudia bé les obres dels escriptors catalans d’expressió castellana es descobreix que molts ofereixen un punt de vista català en castellà i que qüestionen la noció d’una Espanya amb una llengua i una cultura úniques.

- Considera la Fira de Frankfurt com un dels esdeveniments més importants per la difusió de la literatura catalana; passat un temps de la seva celebració, ha tingut algun efecte?

- Si hom creu els diaris catalans, sí que ha tingut algun efecte: s’ha traduït més llibres d’autors catalans a alemany i altres llengües i diversos autors venen bé a Alemanya. No obstant, crec que Frankfurt ha estat més important per als catalans.

- La polèmica que va aparèixer arran de la fira sobre el fet que els escriptors en llengua castellana no hi tenien cabuda, com la veu? Tenia raó de ser?

- Va ser una situació molt desafortunada, ja que la polèmica afectava la imatge que Catalunya volia mostrar a la fira. S’ha criticat molt –i amb certa raó– als periodistes estrangers per emfasitzar el conflicte amb la intenció de vendre més còpies de les seves publicacions, però la polèmica hauria estat totalment evitable si haguessin invitat des del principi oficialment uns quants catalans que escriuen en castellà. Tot i això, la Fira va ficar la pota des del començament quan –en triar Catalunya com a cultura invitada- van esmentar només Juan Goytisolo, Carlos Ruiz Zafón i Manuel Vázquez Montalbán com exemples de la qualitat de la literatura catalana actual. Com a conseqüència, els organitzadors catalans volien corregir aquest malentès

- Al seu parer, quins son els escriptors més interessants del moment?

- Si hagués de triar només un grapat d’escriptors, triaria Najat-el-Hachmi, per la seva magnífica novel•la "L’últim patriarca". Quan la vaig llegir, pensava al principi que era només un exemple català de la literatura multicultural o d’immigrants, la qual es coneix força bé a Austràlia des de fa anys. Però aviat vaig reconèixer que era una gran novel•la, una de les millors en qualsevol idioma que he llegit últimament. També afegiria Quim Monzó, pels seus contes; Albert Sánchez Piñol, per "La pell freda"; Jaume Cabré, per "Les veus del Pamano", i Teresa Solana, autora de dues novel•les policíaques plenes d’un sentit d’humor irònic, que són "Un crim imperfecte" i "Drecera al paradís".

- Una llengua minoritària, quin paper té en un món globalitzat dominat per l'anglès?

- Si tothom parlés anglès, el món seria molt avorrit. La diversitat lingüística és una riquesa molt important. Tot i que l’anglès és la meva llengua materna, m’encanta parlar d’altres llengües, expressar-me de diverses formes. Crec que cada llengua ens ensenya a entendre el món de maneres diferents, de concebre la realitat de forma diferent.

- Cal protegir la llengua catalana? O la seva força ve de la pròpia voluntat de la gent?

- Sí, cal protegir el català de la desaparició. Però la protecció per ella mateixa no és suficient. La gent ha de voler parlar-lo, expressar-se en català. Si no, es convertirà en una llengua com el gaèlic, que s’ensenya a les escoles però que molt poca gent realment parla. Jo sóc força optimista sobre el futur de català. Malgrat que els immigrants solen parlar castellà, el català té un valor econòmic i social molt important a Catalunya i això ajuda que la gent l’aprengui. Quan visito Catalunya, sempre visc amb uns amics a Poble Sec i allà noto que els immigrants parlen cada cop més en català. Per exemple, l’indi que treballa al quiosc de la cantonada parla un català molt bo. És només un exemple, però crec que quan els immigrants descobreixen la importància del català, el volen aprendre.

- Està a favor de les “multes lingüístiques”?

- No. Donen una imatge dolentíssima de Catalunya i dels catalans.

- Què diria als que demanen ser escolaritzats en espanyol a Catalunya?

- Que parlar altres llengües és un do i un privilegi.

-Per què Catalunya no acaba de trobar el seu encaix amb Espanya?

- Uf! Aquest és un tema difícil. Jo crec que la política actual de crispació no afavoreix una entesa entre Catalunya i Espanya. Els polítics no volen resoldre els problemes que pot haver-hi entre els dos ens. Els polítics conservadors espanyols sobretot usen Catalunya, i també el País Basc, per guanyar vots.

- Em deia que nota que l'independentisme creix a Catalunya, però perquè?

- Jo crec que es deu a que hi ha molts espanyols que no volen que els catalans siguin catalans. És a dir, que parlin català i que s’identifiquin com catalans. Els atacs contra Catalunya i contra els catalans contribueixen a incrementar el nombre d’independentistes

- Els atacs que de vegades pateix Catalunya des d'Espanya, quina explicació tenen: ignorància, intolerància o és que Catalunya no s'explica prou bé?

- És una barreja de tot. Hi ha molta ignorància, i certs polítics i organitzacions espanyoles, com la ràdio COPE, promouen activament la intolerància.

- En diverses ponències i col•loquis del congrés d'Auckland, "el problema català" apareixia molt; perquè es denomina "problema"?

- Com deia Eduardo Mendoza, els catalans no tenen un problema. Són certs espanyols els qui tenen un problema amb Catalunya. Potser seria millor anomenar-lo “el problema espanyol.”

- Tot plegat pot ser una qüestió sentimental? Per què un determinat nombre de catalans no se "senten espanyols", i en canvi un altre determinat nombre se senten per igual catalans i espanyols?

- Per això prefereixo el verb “identificar-se” abans que el substantiu “identitat”. En comptes de la identitat, que sembla una cosa estàtica, el verb implica certa voluntat. La gent s’identifica amb diferents coses, causes, gent, etcètera. en diferents moments de la seva vida (i fins i tot al mateix temps).

- Llei del Cinema: les Majors nord-americanes estan en contra que es dobli un 50% dels films en català. Brussel•les es carrega l'únic traductor de català... Tot plegat un atemptat contra una llengua minoritària. Ho fan per causes econòmiques, per un efecte colateral de globalització, o per una pressió encoberta de l'Estat espanyol?


- Jo estic en contra del doblatge de pel·lícules. Prefereixo veure-les amb subtítols. No sé la raó per la qual es justifica Brussel•les la decisió de no tenir un traductor de català, però potser es deu a motius econòmiques. Els costarà molt menys contractar un traductor “freelance”. No obstant, el missatge que envien és que les llengües no estatals no són importants.

- Acabem amb tòpic generalista: com veu als catalans?


- No m’agraden els tòpics. Hi ha catalans que són simpàtics i d’altres que no ho són gens. M’encanten la cultura i la societat catalanes. Per això, la meva vida professional es dedica a estudiar-les.
Font: Nació digital.cat, diari català d'internet i noves tecnologies