Andreu Bosch
L’alguerès Francesc Manunta, quinze anys després
per Andreu Bosch - Wednesday, 7 April 2010, 10:14
 
El 13 de gener de 1995 va morir el poeta, sacerdot i estudiós de l’Alguer Francesc Manunta, don Manunta, com era conegut a la ciutat catalana de Sardenya. Ens va deixar a l’edat de 66 anys.

Encara avui en recordo les esqueles encolades a les parets públiques de l’Alguer. N’hi havia quatre, dues en català i dues en italià, que puc reviure amb una lectura sociolingüística, com la que vaig incloure a El català de l’Alguer (2002) en analitzar l’ús de l’alguerès en la retolació comercial i institucional. Eren en català la del Municipi de l’Alguer, signada pel síndic i l’administració municipal, que en destacava el vessant de “poeta alguerès estudiós de les tradicions locals i gran coneixedor de la cultura catalana de l’Alguer”, i també la de l’Associació per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural de l’Alguer, “per la pèrdua de l’estimat amic i mestre”; en italià, ai las!, la de la família, que recordava la darrera activitat professional de Manunta, capellà de l’Hospital Civil; i, com no, la del bisbat i la diòcesi, que en remarcava “le doti di grande umanità” del sacerdot traspassat.

Intel•lectuals, filòlegs, escriptors i pedagogs com Antoni M. Badia i Margarit, Jordi Carbonell, Carles Duarte, Josep Vallverdú, Joaquim Arenas, Joan Armangué i tants altres en recorden la bonhomia i l’hospitalitat (i les llenties amb fenoll i els tòtanos o calamars que protagonitzaven els àpats de convidats a casa seva!), però també el seu vessant d’estudiós de vàlua, activista cultural dedicat i tenaç. I jo també m’hi compto, d’ençà del meu aterratge professional a l’Alguer el novembre de 1993 com a professor de català a la Universitat de Sàsser i com a coordinador del Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori de l’Alguer, que va néixer provisionalment a casa de Francesc Manunta, a tocar de la Misericòrdia.

Durant un any, cada dijous en Manunta, en sortir de l’Hospital Civil, em duia d’excursió a conèixer l’Alguer, amb la seva Lancia Y-10 (llegiu ipsilon dieci, amb el femení habitual en italià). Encara avui recordo especialment una excursió a l’Arca de Noè, una reserva natural, per fer-me conèixer la flora autòctona i endèmica del territori (com la centaurea horrida). En aquella ocasió, acompanyat de la meva dona, ens va fer veure per primer cop els gínjols, no pas els fruits del ginjoler, sinó els dàtils rogencs de la palma nana, del margalló! Per aquella primera descoberta lingüística (i afectiva), vam batejar el nostre gos, que encara cueja, Gínjol

En Manunta activista cultural, havia aconseguit l’autorització del bisbe d’una segona missa en català ad experimentum a l’Alguer, a la catedral de Santa Maria, diumenges. La primera autoritzada fou la de Josep Sanna, autor del Diccionari català de l’Alguer, encara avui oficiada i continuada cada dissabte per Antoni Nughes, a Sant Francesc. Qui no recorda, amb un somriure nostàlgic, les discussions lingüístiques i de codificació en l’àmbit de la litúrgia entre Nughes i Manunta, entre aquell Anjoni de Déu de Nughes (fent ús formal del sardisme generalitzat per anyell, del sard anzòne, en logudorès, o angiòni, en campidanès, que jo he documentat el 1734) i l’Anyell de Déu de Manunta (per dignificar l’alguerès litúrgic, allò que ell anomenava l’alguerès clàssic)? De fet, ni quan oficiava la missa Manunta no deixava de banda el seu postulat lingüístic, fins i tot a vegades alliçonava els feligresos: “cremar, en català, que ja trobem al Cant de la Sibil·la que es canta a l’Alguer des de fa segles; però en alguerès diem brujar” (una interferència lexical del sasserès brusgià, que començo a documentar el 1802).

Manunta és un clar exemple d’aquelles pèrdues, lluny de tòpics, que encara avui troba a faltar l’activisme cultural de l’Alguer, perquè era un lluitador incansable… I l’autor d’un muntó d’estudis de referència, com ara els tres volums de Cançons i líriques religioses de l’Alguer catalana, un compendi de l’alguerès clàssic a què es referia insistentment… I també estaria content de veure que el seu recull de poemes Miques de mirall (1988) dóna nom i ambienta l’interior de l’homònim mustclub a la placeta de la Vista que hi ha entre la muralla i el carrer que dóna a la catedral. Poc s’ho hauria imaginat, en Francesc Manunta, que els seus poemes despertarien l’interès del jovent noctàmbul tot bevent un mirto (licor de murta) o una birra. Coses del destí…

Andreu Bosch i Rodoreda, director de l’Àrea de Llengua i Universitats, Institut Ramon Llull

(Article publicat a El Punt, el 28 de març de 2010.)